En una sala fosca hi ha uns petits llums enfocant cap a una taula amb diversos punxons arxivadors, que recordarem dels comerços tradicionals. En la meva particular memòria olfactiva sorgeixen llavors olors que em resulten molt familiars, la humitat d’Oporto i les parets de granit de les seves botigues.
En aquests arxivadors, que estan connectats a petits motors invisibles que els fan girar sobre ells mateixos, hi ha unes piles de fotografies al revés. No podem veure les imatges però són proves de processos de treball.
Els arxivadors projecten les seves ombres a la paret. A la invisibilitat de la instal·lació s’afegeix un altre nivell d’intangibilitat: els arxius són ara ombres en moviment que no aconseguim tocar, ni tampoc veure’n el contingut. En aquest moment els intento congelar fotografiant-los, un intent que aporta a la fotografia la seva capacitat de fixar però no de desvelar què amaga aquesta ombra.
En aquest moviment cap a la immaterialitat i la invisibilitat, els arxivadors s’acosten a la lleugeresa dels arxius contemporanis que s’expandeixen per núvols i algoritmes. L’olor ha canviat, o potser ha desaparegut, perquè… fa olor l’immaterial?
Dalila Gonçalves