La llum de la finestra banya de blanc l’habitació de la filla de Werner Heisenberg, el científic. És una estança neta, fa olor de net. D’ençà que era una nena ha vist moltes vegades, penjats de les parets de la casa, els retrats de la família, les belles cares a les quals, d’alguna manera, s’assembla perquè la reconeixen en silenci. Aquestes cares l’han mirat sempre, detingudament, però el primer cop que ella se’n va adonar va ser quan el seu pare es va disposar a llegir-li la història d’Alícia al País de les Meravelles. Un reflex de plata, gairebé imperceptible, relliscava d’entre les mirades dels retrats quan va sentir per primera vegada el conte d’una nena que es troba davant del mirall. La filla de Heisenberg s’oblida de tot mirant la seva pròpia cara, sorpresa. El paisatge alemany que es pot veure a través de la finestra li resulta tan indiferent com ella és indiferent al paisatge, potser el paisatge de l’illa de Helgoland. Els seus ulls estan recorrent ara els turons de les seves celles, la profunda vall de la seva boca, els vessants del seu nas. És el mateix nas del seu pare, el nas que va haver de protegir de les al·lèrgies de Helgoland, la llunyana illa que no té pol·len. Mou, gira, sacseja una i altra vegada la seva mirada al mirall fins que aconsegueix fer-hi desaparèixer la seva pròpia cara. Els arabescos de les seves orelles, però, encara hi són, aquests també són els seus cabells i aquest és el seu coll. Mai no aconsegueix veure’s tota sencera i tampoc no està molt segura del que vol veure. Ho havia dit el pare, en una ocasió, després de tocar el piano i de rellegir Goethe sobre el fals moviment: “és impossible conèixer amb precisió absoluta la posició i la velocitat en les partícules subatòmiques, dues de les magnituds bàsiques de la mecànica.” Associa el seu pare amb una olor complexa i intermitent. Quan és a prop és una aroma lleugera, discreta, quan s’allunya canvia profundament i esdevé vestidures sumptuoses i riques. Una olor que és companya. La llum en una fotografia, com en un mirall, il·lumina unes zones a costa de enfosquir-ne d’altres. El lloc de l’espectador és inquietant perquè és incert.
Duane Michals
