“Miralls, mai fins ara s’han dit secrets
de la vostra essència. Intervals cecs del temps, ulls perfectes
de tamisos que omplen absències”
Rilke, Sonets a Orfeu
Constatem: el nostre olfacte ha anat perdent unes funcions que el nostre organisme ha substituït per altres sentits, ja no és imprescindible per a la nostra supervivència, però ho és la imatge especular? Ho és la concepció del real? Quina és la funcionalitat de la visió? “L’olor […] era com un fragment del passat”, ens deia Proust, però ja no hi ha emoció, i potser per això no hi ha passat, les “coses” ja no fan olor. Instints atrofiats s’uneixen a emocions atrofiades, i a l’inrevés. En un individu aïllat (l’actual) l’olor no connectarà amb l’emocional; afegim que el reflex no fa olor i la imatge que apareix està distorsionada (per l’aigua i el color del mirall). El “jo” buscat en la reflexió no existeix, no desprèn aroma, és una realitat fragmentada en la qual busquem angoixats una essència fantasmal, inexistent.
Però el mirall es presta, en origen, a un coneixement diferent, de tipus analògic i espiritual. Invita l’esperit a alliberar-se del sensible i a passar de l’efecte a la causa, és a dir, a examinar el món a través de la intel·ligència i arribar a les essències. El famós “coneix-te a tu mateix”. Privat de realitat, el reflex permet accedir al signe. El mirall invita la mirada a transcendir les aparences, però què passa si el mirall distorsiona? Si està entelat o tèrbol? Si algun element estrany dificulta la seva visió? El mirall torbat tamisa el real i el tenyeix d’un mantell de tristesa delicada, confusió i plor silenciós. S’accentua així l’aire ja de per si bromós que té tota imatge reflectida.
Aquest curiós objecte, ofert al principi a l’home perquè conegui millor la seva ànima i triomfi sobre els seus vicis, actualment es perverteix i s’utilitza amb finalitats vergonyosament materials. El luxe, l’excés i el domini dels sentits han desvirtuat la seva utilització. El mirall apareix ara per omplir i plorar una realitat absent. Sense funció i amb una extremada llibertat, les vigents persones objecte queden sense ànima, sense simbolisme. Una realitat “líquida”, humida i melancòlica. A més a més, en un gir barroc, apareix el contacte dins del reflex. Es multipliquen les coses, les aparences i els béns: cada objecte superposat en la superfície multiplica el reflex. Les interferències impedeixen la trobada formal, distorsionen i filtren l’experiència de la trobada amb el jo. La imatge apareix borrosa i ja només ens podem reconèixer a través de fragments dispersos. El jo agafa el gust de saber-se un altre, s’allibera. HI ha menys estranyesa. Però la proliferació de reflexos acaba per dispersar i soscavar l’individu confonent-lo irremeiablement.
Reflex del reflex, costa veure’s en aquests miralls intervinguts. La identitat cada vegada més llunyana, doblement allunyada. “Miralls agressius, miralls buits, miralls entelats, tots aquests desordres especulars revelen sempre un greu problema d’identitat”. Remeten, segons sembla, a una desorganització psíquica, una mena de curiosa anamorfosi. L’ésser sembla com un estrany per a ell mateix, que tracta de reconèixer-se en els pocs fragments dispersos que li permet el mirall manipulat (m’adono que no solament sóc incapaç de representar l’ésser humà sinó que encara, a sobre, impedeixo que es trobi mimèticament en el seu reflex); d’aquesta forma es posa en qüestió la pròpia noció de subjecte, es produeix el seu desmembrament. Solament apareixen atzars, dispersions: jos anònims i fragmentaris mirant sense reconèixer-se, només veient un ésser que mira un ser mirat. La pèrdua de la identitat, la confusió d’un mateix amb l’altre, amb un altre. Identitats intercanviables. Miralls doncs que no desvelen res, que simplement aprofundeixen en l’anonimat de la persona. “Superfície muda” deia encertadament Borges assenyalant-nos el món actual de la immediatesa, la imitació i l’oblit: “tot és esdeveniment i res no és record”.
Miralls trencats, simulacre, confusió i buit. Caos i inintel·ligibilitat. L’humanisme asseverat del coneix-te a tu mateix és substituït per la indiferència i la descomposició; ja no hi ha funció simbòlica en ell.
Tot psiquiatre sap que la deterioració de la imatge especular és un dels signes clars de la demència, i que la indiferència total n’és l’última etapa. Desil·lusió i tedi, impersonalitat. L’individu mateix transformat en mera imatge, omnipotència de l’aparença.
Jorge Perianes