Biografia

Ernesto Ventós (Barcelona, 1945-2020), sord des de la infància, va adquirir els seus coneixements de perfumista al costat del seu pare, i posteriorment a Grasse (França) i Suïssa com a ajudant del perfumista Arturo Jordi. Es va integrar de molt jove a l’empresa de destil·lació d’essències fundada el 1916 pel seu avi, l’evolució de la qual ha donat lloc a les dues indústries existents actualment: Ventós S.A., dedicada a la venda de matèries primeres, i LUCTA S.A., que fabrica fragàncies, aromes i additius per a la nutrició animal i gaudeix d’una important implantació al mercat internacional.

Però més enllà de la seva faceta professional existeix un Ernesto Ventós col·leccionista. Arran de l’exposició Suggestions olfactives, presentada a la Fundació Joan Miró de Barcelona el 1978, i en la qual van participar diversos perfumistes entre els quals es trobava l’Ernesto, va sorgir la idea que amb el temps es convertiria en colección olorVISUAL, conjunt d’obres reunides pel perfumista perquè evoquen en ell un record olfactiu.

Ernesto Ventós va ser un col·leccionista atípic, ja que no es limitava a comprar les obres d’art que li agradaven. Les peces que incorporava a la seva col·lecció responen a alguna cosa més: el que realment l’atreia era trobar aquelles obres d’art que, més enllà de l’aspecte visual, estimulessin la seva memòria olfactiva, d’aquí precisament el nom de la col·lecció.

El treball i els interessos més íntims d’Ernesto Ventós van ser determinants en l’elecció d’aquest nom. En efecte, l’empresari i acreditat perfumista sempre va tenir una gran inclinació per l’art, i no tan sols el va seguir de prop sinó que es va reservar un temps i un espai en la seva vida per a fer les seves pròpies obres, que va donar a conèixer sota el nom NASEVO (juxtaposició de nas, paraula de connotacions olfactives, i EVO, acrònim del seu mateix nom). Essent l’olfacte un sentit tan present en la quotidianitat de Ventós, és ben lògic que convertís la seva reivindicació en un objectiu personal.

Com ell explicava sovint, es va adonar que els artistes plàstics normalment treballen donant preeminència als sentits de la vista i l’oïda, de vegades també al tacte, però no a l’olfacte. Així, a la fi dels anys setanta va iniciar la seva croada particular per a homologar aquest sentit amb els altres, almenys artísticament parlant. Ventós incitava mitjançant l’art a aprendre olorar; volia educar el nostre sentit més oblidat, el que considerava el “rei” de tots els sentits. En aquesta obstinació implica altres artistes que es van convertir en els seus còmplices en l’aventura de valorar el sentit de l’olfacte.