RODRÍGUEZ
100 x 100 cm
Collage sobre tela
sinopsi
Quan ens sentim melancòlics i amb necessitat de recordar temps passats diem allò de “tirar la vista enrere”. Podríem fiar les nostres vides a l’olfacte? A vegades, una petita nota d’olor em porta de tornada a la cuina dels meus avis o al taller de fusteria on ordenàvem els pots per afinitat al vernís, els dissolvents o la cola blanca. Els meus germans i jo ho recordem de la mateixa manera, com un laboratori on es preparaven potingues que harmonitzaven amb l’aroma de la fusta tallada.
Potser per això mateix em sembla tan increïble les reaccions de la meva neboda Azahara. No arriba a l’any i mig però ja sembla percebre les olors amb claredat. S’emporta les mans al nas amb freqüència i tanca la boca alhora que eleva el seu cap. L’última vegada que vaig poder visitar-los portava en el nas la meitat d’un carabassó que havia buidat la meva germana, i va ser aquesta imatge la que em va servir com a punt de partida per a realitzar l’obra.
Sobre aquesta idea de la pervivència dels records, escrivia el premi Nobel xinès Mo Yan , “Es va ajupir per a agafar un crisantem silvestre i aspirar la seva fragància amb la intenció de treure’s del cap totes aquestes imatges del passat i d’abandonar els seus fantasiosos pensaments”.
Cuando nos sentimos melancólicos y con necesidad de recordar tiempos pasados decimos aquello de “echar la vista atrás”. ¿Podríamos fiar nuestras vidas al olfato? En ocasiones, una pequeña nota de olor me lleva de vuelta a la cocina de mis abuelos o al taller de carpintería donde ordenábamos los botes por afinidad al barniz, los disolventes o la cola blanca. Mis hermanos y yo lo recordamos de la misma manera, como un laboratorio donde se preparaban mejunjes que armonizaban con el aroma de la madera cortada.
Quizás por esto mismo me parezca tan increíble las reacciones de mi sobrina Azahara. Apenas supera el año y medio pero ya parece percibir los olores con claridad. Se lleva las manos a la nariz con frecuencia y cierra la boca a la vez que eleva su cabeza. La última vez que pude visitarles llevaba en la nariz la mitad de un calabacín que había vaciado mi hermana, y fue esta imagen la que me sirvió como punto de partida para realizar la obra.
Acerca de esta idea de la pervivencia de los recuerdos, escribía el premio nobel chino Mo Yan, “Se agachó para coger un crisantemo silvestre y aspirar su fragancia con la intención de quitarse de la cabeza todas esas imágenes del pasado y de abandonar sus fantasiosos pensamientos”.