Aromes de l’illa negra
Des del cel, abans d’aterrar, es veia un petit illot negrós enmig d’una immensa taca de color blau turquesa. Res no es mou a l’illa llevat dels núvols embogits en el seu recorregut d’una part a una altra. Un balcó obert i un carrer buit perquè el vent s’hi passegi i ho impregni tot amb la seva olor forta de terra desèrtica. I el silenci de nou, com una nit sense lluna. Així va ser la meva arribada a Lanzarote.
Lanzarote és terra i mar, però també és perfum, perfum de terra cremada, terra primitiva. Perfum d’algues i de mar, de vent del Sàhara i pols. De malvasia aromàtica. Una aroma que t’acompanya allà on vagis, perquè Lanzarote és una terra de contrasts i d’olors, i a cada part de l’illa pots trobar una aroma, un perfum que et portarà a completar el teu viatge.
Partint d’aquestes premisses, i de la interpretació del paisatge de l’illa, de la relació existent entre el cel i la terra, els meus apunts pretenen anar més enllà de la trobada comuna amb el paisatge. Aquest s’ha de prendre com un pretext per a posar-se a treballar, i no s’ha d’intentar buscar una referència topogràfica, una imatge coneguda, ni tan sols una al·lusió als milers de guies turístiques que hi ha fins avui.
El paisatge no seria paisatge sense les seves olors, els seus perfums particulars i propis; l’olor de mar, de terra cremada, de pols del desert, de l’aigua que corre per les seves coves.
El paisatge és aquest espai per a la pèrdua i el dol, per a la por i el dubte, però també ho és per a la memòria i el record, per al retrobament amb un mateix i amb els avantpassats des de la tranquil·litat i la solitud. I per descomptat, el paisatge és aquest horitzó que ens acompanya a cada lloc on ens trobem per molt que no el vegem.
La peça que tenim davant nostre és un objecte que pretén ser un paisatge, un horitzó, blancor de mar lligada perquè no escapi d’aquests horitzons que envaeixen l’illa, però també és aquest perfum aromàtic amb què ens envolta la mar. A través dels horitzons podem tocar aquesta terra cremada i de forta olor.
Vicent Carda