Des de la Fundació us volem presentar “Art in Essence”, el podcast de la Fundació Ernesto Ventós. Un programa on us presentarem una sèrie de petits encontres amb els diferents artistes que formen la col·lecció olorVISUAL.
De la mà de la Carmen Corbera, amiga propera de la Fundació, creadora i presentadora del podcast “El Mundo del Arte”, un podcast que acosta el món de l’art a tots els públics, discutint sobre les diferents facetes de la indústria de l’art a través de converses amb experts del sector. I ara també presentadora i directora del programa “Art in Essence”.
En aquest programa, la Carmen tindrà l’oportunitat de posar en context, juntament amb cada un dels artistes, les diferents obres que formen la nostra col·lecció principal (olorVISUAL), recordant la figura del nostre fundador, Ernesto Ventós, la seva relació amb aquests artistes i la seva peculiar forma de conversar amb les obres: sempre buscant la connexió entre l’obra i la seva nota olfactiva que desprenia, sempre en forma de record olfactiu.
En aquest segon programa, la Carmen conversarà amb l´artista Pep Agut, artista present a la col·lecció olorVISUAL amb dues obres:
La primera obra és “S/T (Bipolar)” i Ernesto, el nostre fundador, la va identificar amb la nota olfactiva de tòfones, bolets, molsa de roure, bolet humit, i aquesta obra s’acompanya d’un text de l’artista:
“Un passeig al llarg d’un camí al bosc.
Un camí que no porta enlloc més que a ell mateix: és circular. Un passeig que comença en qualsevol punt del camí i s’acaba i s’abandona en qualsevol altre.
Perquè el camí sempre és el mateix: és sabut que un cercle no té ni cap ni peus.
Un passeig amb la meva càmera al llarg d’un camí al bosc.
Sempre el mateix.
Els successius encuadraments amb la càmera recullen a la pel·lícula una successió de moments de la memòria que jo volia repetir.
Cada moment de la memòria s’evapora com els olors.
Només queda el record. Record del record.
Records que s’amunteguen barrejant-se uns sobre els altres com els olors. Jo els voldria repetir. Voldria retrobar aquell olor que tinc clavat a la memòria des de que vaig néixer.
Però no és possible banyar-se en el mateix record dues vegades.
En ‘Bipolar’ es mostren sobretot aquests moments de buit o de trencament de la memòria.
La doble projecció dels negatius de les imatges del bosc i les de les paraules que les acompanyen superposant-se construeixen una línia seguida en el temps.
Alguna cosa que sembla absurd a la realitat si es pensa una mica. Vull dir que sembla absurd tramar una línia seguida. Com la del meu camí al bosc carregant càmera, olors i records sense poder sortir del cercle.
És l’art allò que ens permet fer voltes d’aquest tipus a la nostra vida, perquè l’art sempre mira i mostra les coses que no es veuen.
Com els olors.
Com la memòria.
L’art ens apropa a l’invisible. Potser perquè sempre s’habilla amb la seva pròpia nuesa. Vestit d’olors i memòria fa possible per un instant que ens sembli banyar-nos de nou en allò que, de fet, va passar fa temps.”
Pep Agut
La segona obra és “Regió de l’Error” i l´Ernesto, el nostre fundador, també la va identificar amb la nota olfactiva de tòfones, bolets, molsa de roure, bolet humit i, de nou, aquesta obra s’acompanya d’un text de l’artista:
Memòria
“Com si un record espantós, amagat en algun racó del meu inconscient, l’hagués posat en estat d’alerta davant d’un perill imminent, el sentit de l’olfacte em va disparar de forma exagerada fa uns pocs anys i un munt d’olors sense nom el van envair com si una realitat oblidada aflorés sobtadament davant meu. Però l’abast de l’innombrable −i que m’incita a estirar el nas com un gos que olora− no m’ha tancat en el món de les presències sinó que sovint em retorna la fragància de records perduts en l’espessa boira del temps. Quan, per exemple, vaig a casa dels meus pares, des de la mateixa porta endevino si la meva mare és a casa, i juntament amb el seu olor −tan antic com jo mateix− n’hi ha molts d’altres que tornen a mi. Recordo, d’un dia en què em va riure −ara mateix no sabria dir per què−, l’olor deliciosa de magnòlies que acabava de collir al jardí i que l’impregnava per complet. Els records per a mi han transcendit l’àmbit de les narracions més o menys idealitzades per convertir-se en olors que percebo de fet, com si em resultés possible alliberar-les directament destapant el pot de la memòria. Sense dubte, tot això, d’una manera o una altra, ha d’impregnar totes les meves obres. M’agrada saber que quan ja no estan a les meves mans, qui les posseeix i les cuida en el meu nom potser encara en percebi els olors, que jo recordo mentre deambulo, descalç, pel meu racó preferit de l’estudi.”
Pep Agut
Esperem que gaudiu d’aquest segon programa i us deixem una breu introducció de l’artista que ens acompanya en aquest episodi:
L´artista Pep Agut va completar els seus estudis a la Facultat de Belles Arts de Sant Jordi a Barcelona entre 1979 i 1984. Durant aquest temps, el 1980, va fundar el Grup Tal Taca, un espai alternatiu d’art contemporani a la mateixa ciutat que va estar actiu fins al 1983. Posteriorment, va viure a Colònia des del 1988 fins al 1991, i va ser convidat a París com a artista resident per la Fondation Cartier.
Al llarg de la seva carrera, Agut ha estat involucrat en la coordinació i participació de nombrosos seminaris, conferències i debats sobre art. La seva obra ha estat exhibida en esdeveniments de renom internacional, com la 45a Biennal de Venècia el 1993, Prospekt el 1996 i la 11a Biennal de Sydney el 1998. També ha exposat la seva obra tant de forma individual com col·lectiva en institucions destacades, entre elles el Tel Aviv Museum of Art el 1993 i el MACBA de Barcelona el 2000.
El projecte específic que el Pep Agut presenta al Palau de Cristall del Parc del Retiro qüestiona la concepció de l’art com a espai públic per excel·lència. En línia amb la seva pràctica habitual, Agut combina reptes plàstics amb un posicionament polític en la seva obra.
