Xina és una festa privada en un immens club de socis a què només accedeixen els que van superar totes les pressions i els que van saber interpretar els manaments revolucionaris combinant com els millors xefs. Nitrats i escumes d’ideals que es emplaten deliciosament per al consum d’uns pocs. Des de dalt de la seva torre d’ivori, acer i vidre, miren com es pon el sol (naixent) i la seva pell s’eriça davant d’una paleta de taronges que no fan olor.
A baix, esperant a la llarga cua d’entrada a el club i escoltant la música disco de fons, distorsionada per les portes blindades i els crits dels guàrdies de seguretat, hi ha els que tenen vides normals, iguals, rutinàries. 1.300 milions de persones que saben que hi ha una festa però que esperen donant-ho tot, com mana la revolució.
Cristina de Middel