La proposta curatorial La identitat perduda. El rostre en colección olorVISUAL –un  recorregut de més de trenta obres d’autors nacionals i internacionals que pertanyen a diferents disciplines, cronologies i estils artístics – s’estructura entorn dels conceptes de memòria, ocultació i dissolució; un itinerari que es desplega en un gran mirall i que ens retorna els múltiples rostres de l’home contemporani. Com bé ens alerta el mateix Houellebecq “Intentem reemplaçar eficaçment la idea de Deu, però no hem trobat res que ens satisfaci.  Insisteixo: no és un defecte és una incompetència”. [1]

El rostre, diu la dita, “és el mirall de l’ànima”, del nostre jo més profund i autèntic. És la manifestació d’allò que som, tot i que de vegades el modifiquem més o menys. Malgrat tot, hi ha estudis que contradiuen d’alguna forma aquesta màxima i li donen la volta, afirmant que és la cara que es reflecteix en l’ànima, ja que cervell i rostre estan connectats de forma directa i si modifiquem la fisonomia, la nostra ànima s’emfatitza amb aquests canvis.

Els tres conceptes s’emfatitzen amb les creacions olfactòries del perfumista i col·leccionista Ernesto Ventós. Així per a l’àmbit que alberga la Memòria, la nota olfactòria que la representa és metàl·lica: La memòria és record. El record és fortalesa, ens dona seguretat. La nota metàl·lica té com a matèries primeres l’acer, ferro, coure, llautó, bronze i òxid. En l’àmbit de l’Ocultació, se’ns representa amb una olor fumada: l’ocultació és encobriment, tapar allò que no volem que es vegi pel motiu que sigui. La nota fumada es basa en fum, fumats, quitrà de fusta, bedoll, labdanum (resina enganxosa de color marró obtinguda dels arbustos Mediterranis), styrax (arbres i arbustos que s’agrupa unes 100 espècies que es troben en l’hemisferi nord en zones temperades i regions tropicals d’Àsia i Sud-Amèrica). Finalment arriba la Dissolució, simbolitzada amb la nota olfactòria d’Ozó: la dissolució significa desfer/anul·lar. És volatilitat. La nota olfactòria d’ozó són salts d’aigua, neu, cel, aquós.

Natàlia Chocarro – Cristina Agàpito

[1] Sanchis. I. “No me pregunto más de lo que hace un perro” Diari La Vanguardia, La contra. Barcelona, 3 d’octubre de 2012