Des del març fins al maig de 2021 la nostra Fundació exposa diverses obres d’art contemporani a la Fundació Caixa Castelló amb el títol ‘Olor de Castelló. Percepcions olfactives de colección olorVISUAL’. Aquesta entitat ha dut a terme nombroses experiències olfactives entorn l’exposició d’art contemporani que es pot olorar, una d’elles va ser la proposta de fer un taller en un centre penitenciari.
El passat dimarts dia 25 de maig la nostra Directora d’Art, Cristina Agàpito i el Gestor Cultural de la Fundació Caixa Castelló, Alfredo Llopico, van dur a terme un taller olfactiu al Centre Penitenciari Castelló II. Albocàsser. No trobem una manera millor d’explicar l’experiència i de transmetre el que volen ser els nostres tallers, que la narració de la vivència olfactiva amb les persones participants per part de la nostra companya. Us la transcrivim aquí perquè veieu com realment acaba sent molt enriquidor per a tothom qui hi participa.
Vols fer-ne alguna amb nosaltres?
Els assistents no sabien de què es tractava; l’única informació que tenien era que l’educador havia visitat una exposició d’art contemporani a Castelló i que volia fer-los arribar alguna cosa que els sorprendria, i així va ser.
Cal comentar que eren 17 persones de diferents procedències i nivell cultural, i que totes van venir voluntàriament. També cal dir que els motius pels quals estaven tancats són diversos, però cap tan seriós com per no tenir contacte amb gent de l’exterior.
La sensació nostra (de l’Alfredo i meva) en entrar en una presó, va ser forta, tot i ser un edifici força nou i “amable”. El primer va ser no poder entrar cap element personal nostre (ho vàrem deixar tot en una taquilla) a excepció del que ja havíem declarat amb anterioritat: un portàtil, els flascons amb les olors, mouillettes, un llapis de memòria; tot passat per escàner. Totalment prohibit entrar cap mòbil.
Dos detectors de metall (la clau de la taquilla la va guardar l’educador), DNI entregat i identificador que fos visible sempre (van insistir-hi molt). Allò que ensenyen a les pel·lícules: entrar entre porta i porta, no s’obre la porta de davant fins que la del darrere ha quedat tancada… Impressiona.
Com va anar el taller: des del primer moment els vàrem explicar que volíem oferir-los una experiència olfactiva (els va cridar l’atenció) i que els demanàvem participació.
Breu presentació de la Fundación Ernesto Ventós, de la figura de l’Ernesto i de l’exposició i vàrem començar a olorar: les cares de sorpresa, curiositat, expectació eren sorprenents! Els havíem d’aturar perquè eren molt espontanis en explicar de què els feia olor, quins colors hi lligaven, què els semblava les obres que havíem utilitzat en l’exposició, si coneixien les olors com a referència d’alguna cosa viscuda, la seva memòria olfactiva…
Està clar que no van ser els 17, però si una majoria important. S’anotaven coses, que tots es van emportar.
Els somriures d’ulls (la mascareta no ens deixava veure la seva cara) ens va fer posar la “pell de gallina”, quan sobretot, l’educador els va demanar (ho fan sempre després de fer algun taller) que diguessin sense pensar què els havia significat fer el taller olfactiu:
“he connectat amb la meva infància”
“estic emocionat perquè fa temps que no podia olorar una olor del meu país”
“emoció”
“marxo content”
“estic viu” (després ens va dir que era molt fumador i es pensava que no podria olorar res)
“aquesta experiència ens ajudarà molts dies”
“ho recordarem durant molt de temps”
“quan tornareu a fer alguna altra cosa?”
I per una unanimitat “moltes gràcies” i ens van aplaudir molt. Nosaltres a ells també.
Us escric això i estic emocionada.
