Fa uns anys vaig fer unes rutes de senderisme per un bosc que data de temps previs a la glaciació i que va aconseguir evitar el gel i conservar la seva flora endèmica.
Sent jo una persona sense especial sensibilitat olfactiva, em va sorprendre però l’olor d’aquest bosc, que m’evocava èpoques remotes on l’ésser humà encara havia d’amagar-se al capvespre, i mantenir els ulls i nas atents per si algun depredador treia el cap. Tot i que aquella imatge mental era realment un producte d’una nostàlgia fabricada, vinculada a una romantització de les comunitats primitives, en suposada comunió amb la natura.
En aquest treball es representen a través del dibuix fragments d’una escena arcàdica estranya habitada per plantes i animals, entre ells éssers d’aspecte homínid. Aquesta imatge s’ha cobert en encàustica crua, cosa que aporta la pàtina de la cera d’abella.
Una olor pot evocar records del passat. Però la memòria és capritxosa i confia massa sovint en la reestructuració i reinvenció de la informació emmagatzemada. Fins a quin punt una aroma pot retenir intacta aquesta memòria? Està irremeiablement destinada a la idealització dictada pel nostre cervell, de la mateixa manera que es mitifica el nostre passat col·lectiu?