El cel fa olor de tròpic, la mateixa carn de crist fa olor i sap com la polpa de la fruita, una mica àcida i dolça, tan exòtica que és imperdonable no olorar-la amb l’adoració i el desig més profund. Fa olor de terra, fa olor verda, fa olor de camp. Així ha de fer olor Déu, com la fruita que es fermenta en si mateixa i madura sota la seva closca d’aroma embriagant. […]
Una analogia olfactiva sobre el que som a Amèrica Llatina, una fruita envoltada de misticisme i religió. La trobada del terreny terrenal i sagrat com a context per poder entendre i establir relacions amb l’origen.