L’escultura de Martín Chirino ensorra les seves arrels en la tradició espanyola. Martín Chirino se sent deutor dels útils com a una extensió humana de la seva escultura. Sap que el ferro, com a tot mineral, ha de ser arrancat del ventre de la terra. «Aquí és d’on arrenca la meva obra. A la terra inestable que trepitjo ella és una referència sòlida».
Les arrels són el retorn dels aeróvoros al sòl. La seva horitzontalitat impera i reté la forma, que s’escapa als costats, en un equilibri madurat sobre el sòl. És un retorn a l’origen. De nou apareix la terra, no mitjançant les eines, sinó a través de l’ull humà, de l’ull que observa i es recrea. A l’austeritat insular s’uneix el panteisme, la comunió amb el paisatge, d’un romanticisme d’arrel centreeuropea.
Segons Martín, Paisaje, fa olor de terra, a arrels…
Jesus M. Castaño