Memòria explicativa
En aquests darrers anys, la concepció que tinc del meu treball he estat molt lligada al Delta de l’Ebre, tant com a entorn natural elegit per les seves qualitats físiques com a territori que m’ha influït i condicionat.
Des del principi l’objectiu ha estat cercar una simbiosi entre art i natura, amb la intenció d’unificar els esforços sota un únic propòsit i canalitzar-los cap a un mateix interès: “l’home vist a través de la naturalesa”; l’esforç restarà doncs en trobar un punt d’inflexió on s’anul·len les barreres entre tots dos, un terreny o l’instint pugui fer més que la cultura. L’objectiu no és alterar la concepció del paisatge, sinó sotmetre’l als desitjos de la mateixa natura, estructurant-lo, buscant un contacte directe, emocional, que transmeti una vivència real i descarti la seva visió romàntica, ja que no estic tan interessat en la representació com en la seva essència. Si bé podem parlar d’una oposició als elements ja establerts pel temps i la geologia, la preocupació principal en enfrontar-me amb aquestes situacions, ha estat a diferenciar la memòria física de la naturalesa (el seu interromput esdevenir com a natural intervenció sobre si mateixa) i la memòria que com artista he projectat sobre els accidents físics; interval on tenen lloc tota mena de dispositius tensionals (temps, temperatura, pulsacions,…) i connotacionals (d’ordre humà, ecològic, social,…).
Els atributs físics amb els quals treballo, atorguen a l’obra un fort significat amb què es desvetlla el missatge visual que cadascun d’ells li concedeix. Així doncs, el propòsit arqueològic de recuperar objectes, està totalment deslligat del discurs sobre l’objectivitat de l’objecte a la vegada que el trobem desproveït del contingut irònic i atzarós que l’esthétique du déchet comporta. Per tant, penso que la meva concepció objectual està més propera a l’informalisme, per ser més pictòrica, on el collage i assemblage d’elements són una manera de presentar els motius, és a dir, una prolongació de textures i relleus reals. Així doncs, l’aportació que intento fer envers l’objecte s’acosta al diàleg que s’estableix entre el poder suggerent de la forma i la meva necessitat íntima de creació. Serà en aquesta subjectivitat profunda on es genera el discurs de l’artista-subjecte a partir de la disposició cos-objecte per aconseguir, mitjançant la sintaxi de la composició, transformar la diversitat de la forma en una mateixa unitat existencial.
Així doncs, l’obra que ens ocupa no pretén altra cosa que l’aparició d’un determinat fragment d’un determinat paisatge (manifest per l’acumulació dels sacs) utilitzant i manipulant amb la intenció de poder evocar els següents continguts:
L’entorn: Com a component efímer, agressor, determinant, il·lusori, “existencial”.
La cultura: Com a fet social, històric i contemporani (el que ha estat i el que és), oferint una simbiosi entre sistema i supervivència. El món social pot ser una reivindicació ecològica i esdevenir la industrialització de la cultura.
El treball: Com a poema d’imatge. Utilització d’elements formals, trobats i produïts per ressaltar un component de caràcter humanista mitjançant la interrelació que s’estableix entre art i vida, i per extensió el reflex d’un món social.
Les intencions: Per derivació, el treball esdevé una al·legoria i metàfora personal. Amb les idees de temps i d’espai apareixen objectes tot creant tensions i centres vitals, pulsacions i connotacions interiors, conceptes personals (intimitat).
RECURSOS UTILITZATS:
Terra: Context, arrels, gènesi, inici i realitat.
Paret: Suport.
Sacs: Paisatge, al·legoria, desig.
Corretja: Pulsació. Tensió.
Adobs: Elements orgànics o químics que necessita la terra per sobreviure a llarg termini amb l’objectiu de recuperar el
caràcter vital i agressor: “L’home depèn de la terra” (la terra fa el seu curs natural).
Temps: Interval.
Connotació social: Utilització dels arguments socials com a elements punters d’una situació contemporània. Qüestions ecològiques, socials i d’ordre humà.
Manel Margalef
