Escales amunt, l’olor de resina que impregna totes les parets de l’estudi bufetejava la castedat de qualsevol subjecte, i de sobte desapareix, tot desapareix.
El pèl es plastifica per impedir unions perpètues, quatre taps de cel·lulosa protegeixen orelles i nas per evitar filtracions fatals: el món deixa de sentir-se i olorar.
La corda premsada, mastegada, regala un estrident so intern que a l’contacte amb les dents electritza el cos de cap a peus.
A l’estar submergit amb els ulls tancats el món deixa de veure, la massa humida i freda actua com un grat bàlsam de perfusió.
L’escaiola endureix atrapant amb enveja la llogatera cel·lulosa del nas, regalant en aquest instant una munió d’efluvis indeterminats provocats pel coneixement de tots els elements, despuntant, la febril crema hidratant que intentava acollir el semblant amb una blanca màscara menyspreable, viscosa i inestable.
En un instant, tota aquesta demència inunda i sacseja sense pietat i a traïció fins a l’últim paratge de el crani.
José Ramón Lidó Rico